Contes de quan es fa fosc més d'hora

És la tardor, cauen les fulles i comença a fer fred. Un fred que costa recordar des de l'any passat.

Fins ara pels carrers de Salomó sentíem les cridòries dels nens i les nenes corrent en sortir de l’escola: 

-Maria, espera que vaig a buscar el berenar! -Ara vinc que vaig a buscar a l'Abril! -Heee! Paula no corris que ja ve el Juan Antonio i el ........

Però ara que el dia s'escursa, les coses canvien. Ahir al Punt de Lectura va venir una persona especial. Va venir una Contacontes que es diu Imma Pujol.

La Imma ens va explicar Contes de quan es fa fosc més d'hora. No podia ser d'altra manera.

 Ens va explicar un conte d'un núvol gras i gros que es passejava pels pobles del voltant per deixar anar unes gotetes d'aigua, però els seus vilatans sempre li deien que no podia ser, que no era el moment. En arribar a Salomó, no us penseu que van dir que si, perquè va ser ben bé al contrari. Va trobar-se a l'Albert que li deia: no deixis anar les gotes d'aigua.  És temps de collir olives. Hem de fer l’oli nou!

Sortosament va trobar l’indret adient per aturar-se i una preciosa flor se'n va beneficiar.

Però no us penseu que aquest va ser l'únic conte. Ens va explicar també el conte de l'Home del sac. Aquest va fer pensar una mica a tots aquells nens i nenes que a vegades no volen escoltar als seus pares. Per sort aquí a Salomó n'hi ha pocs que no escoltin! Doncs això que et posin dins un sac i et facin cantar  no és massa agradable. És millor cantar amb la cara riallera i que tothom et vegi per dir-te que ho fas molt bé. Tot i això la història es va acabar bé.

Finalment ens va explicar un conte de por. Un conte que també té relació amb la tardor, concretament amb el dia de Tot Sants. El dia que dediquem als difunts i segons diuen les llegendes, les ànimes  van a les cases per visitar els parents. Aquest va ser el cas d'en Pere que no va recordar les tradicions que li havien ensenyat. Per sort  la castanyera el va alliberar del fantasma del seu oncle.

Tot plegat va ser molt entretingut i divertit, així que li vam dedicar un fort aplaudiment. Però no us penseu que va ser un aplaudiment normal i corrent, doncs també ens en va ensenyar a fer. Era un picar de mans diferent, a vegades tenia un mocador, a vegades dos mocadors, a vegades un plat, a vegades....

Esperarem que en vingui moltes més de vegades per ensenyar-nos noves maneres d'aplaudir i sobretot molts més contes.